Aquesta primera setmana de campanya m’ha fet adonar que pràcticament ningú parla del Senat, és com si no existís: no se sap què fa, qui el forma i quin objectiu té. Confio que l’Oficina del Candidat al Senat capgiri aquesta realitat. L’he presentat aquesta tarda, està en ple eixample gironí, a prop de la gent, oberta a tothom. Proximitat i obertura, dos adjectius inseparables d’una manera de fer política, la meva, que espero poder exportar al Senat. Dos adjectius als que s’ha de sumar la SOBIRANIA, que molt pocs candidats a senador poden garantir, ni tan sols els d’Esquerra, diluïts a l’Entesa. Jo si, que ho puc fer. Aquest fet és doblement important quan es tracta de les eleccions al Senat, on les llistes són obertes, la qual cosa permet als electors poder triar un a un els seus candidats a senador. Al Congrés es vota el partit polític; al Senat, a més, pots escollir les persones. Per això demano que la creuetes dels votans sobiranistes es dibuixin al costat de meu nom, perquè soc la garantia que el seu vot no quedarà desvirtuat, com si passarà si acaba a les mans dels amics espanyolistes d’ERC.
Una mica tard, estic descobrint que la campanya al Senat està mancada d’ interès. No té ritme i fins i tot als candidats se’ls presenta com a resignats a uns resultats predeterminats. Tu perquè el teu cognom comença per P ets menys candidat que jo, que el meu comença per B. Els “favorits”, guanyadors de les darreres eleccions, ja donen per fet que seran Senadors perquè, és clar, abans de les eleccions ja saben que “sumant” naps amb cols, el tripartit senatorial suma. Allà ja faran el numeret marcant diferències, encara que tots quedaran diluïts en la “bancada” del PSOE. No puc saber si són els partits qui amaguen el tema o be si són els mitjans de comunicació que donen al Senat la categoria de subsidiaris.
No em toca a mi, nouvingut, donar explicacions que justifiquin aquestes actituds, en tot cas crec que, si et donen una eina, cal fer-la servir. En els molts anys d’ajuntament i de diputació he intentat treure tot el rendiment possible de les oportunitats que el lloc t’ofereix a fi d’acomplir amb la gent que representes.
En tot cas la menor importància que es dóna a la campanya al Senat també podria ser interessant per part dels tres partits que formen part de PSC-PSOE, ERC i IC-V, perquè, com fan en les municipals, que es presenten enganyant en part als ciutadans amb l’estratègia de les “marques blanques”, al Senat no expliciten que van junts i barrejats, que a ERC no els deixen presentar a la demarcació de Barcelona, que IC-V no es presenta a Girona, etc.
No és un frau però te molt d’enganyós. Per això, per a ells, millor no parlar-ne gaire.
Ahir vespre varem fer míting l’alcalde Roqué i jo a Borrassà. Molta gent i molt implicada. El gran repte és trencar l’abstenció. De tornada a casa vaig entrar a veure, mentre sopàvem, el “debat” i en poca estona ho varem deixar per dat. La mateixa comèdia que ja dura massa temps. Els bons i els dolents que quan governen intercanvien els papers. Res de nou. Fins quan els catalans no entendran que donar-los suport és anar contra nosaltres mateixos.
De fet un debat a dos, amb l’aquiescència de les formacions polítiques minoritàries d’abast estatal demostra una complicitat per eliminar de l’escena els partits que representem els interessos de les nacionalitats catalana, gallega i basca? I en això tots hi estan d’acord.
Érem molts en la manifestació del primer de desembre pel dret a decidir i ja veurem quants vots tindran les formacions que hi donàvem suport. Partits, entitats i personalitats només tindran la força que els catalans els hi donin. Des de Madrid, qualsevol govern, valorarà aquest fet per prendre la mesura de fins on poden arribar en el menysteniment i menyspreu pel poble català. Crec que no calen propostes ni pactes, només fer-nos respectar. Cal anar a votar per la dignitat.
Això de fer campanya electoral i compaginar-ho amb la feina del dia a dia és fotut. Els polítics alliberats tenim avantatge, hem de treure temps del temps per compensar.
Per altra banda, cal veure la part positiva de
El món de la política necessita gent que vingui de la societat civil, empresaris, autònoms o treballadors, que compensi la gran quantitat de funcionaris que nodreixen les candidatures d’avui, diputats i senadors a partir del dia 9.
Únicament vull dir que, així com hem aconseguit que la dona fos present en la política cercant més riquesa en la presa de decisions, cal que la gent corrent, els que viuen la pressió del món de l’empresa, laboral o empresarialment, siguin present en els òrgans del poder legislatiu.
Mai veurà de la mateixa manera el redactat d’una nova llei aquella persona que sempre ha treballat a l’administració, que una altra que coneix la precarietat del seu lloc de treball i la competència interna i externa que ha de defensar, lluny de l’estabilitat de l’administració. No té la mateixa visió de la societat un professor universitari de filologia, que un analista de riscos d’un banc o que un empresari que ha aconseguit crear una empresa càrnia, un pescador o un advocat laboralista amb bufet propi.
No és el mateix haver d’anar-los a buscar, que te’ls portin.
ERC, els amics Canet i J. Puig, demanen unitat d’acció dels partits per temes clau a Madrid.
Si m’aclareixen que s’entén per CLAU, des de la meva opció a ser elegit senador, no dubtin que qualsevol iniciativa en tot allò que nacionalment sigui profitós o de justícia per Catalunya i la gent que haurem de representar tindrà el meu suport.
Atesa l’evidència de que governarà el PSOE, ja ens podem preparar per fugir dels “cants de sirena” i dels compromisos que els pot provocar una certa “entesa”.
Per la meva part no penso fer realitat allò de que “ al crit d’unitat, els presents es varen llançar a una baralla plena de coces i cops de puny. . .”
Estic segur de que no serà el cas, l’adversari, amics Joan i Francesc, no és cap partit concret si no quelcom que tenen interioritzat PP i PSOE i que ja va aflorar amb la fracassada LOAPA.
Avui surt l'entrevista que em van fer els d'El Punt. Us recomano la seva lectura. El títol reflecteix molt bé el que crec que pensa molta gent: "Em pregunto què coi fa un candidat d'ERC en una Entesa patrimoni del PSOE".
Acabem de presentar en roda de premsa les compromisos de CiU per a la ciutat de Girona, que exigirem si tenim força suficient com per condicionar el govern espanyol. N'hi ha un de molt important per a les butxaques dels gironins: CiU proposa que l'enderrocament del viaducte el pagui l'Estat, mentre que els socialistes insisteixen que l'hem de pagar els gironins de la nostra butxaca. De vegades quan algú es pregunta de què serveixen els partits, aquí té una resposta ben clara: votar el PSC és votar perquè l'enderroc el paguem de la nostra butxaca, mentre que votar CiU és exigir que el pagui l'Estat, perquè és a ell al que li correspon de fer-ho.
