Ahir va ser un dia d’aquells que quan te’n vas a dormir ho fas satisfet per la feina feta i per altres coses que t’omplen i et fan sentir optimista.
Dinar míting amb la gent de Portbou, gent encantadora, absolutament lligats emocionalment al ferrocarril que se’l senten seu, com la gent de la costa ens sentim nostre el mar. Ens demanen que si es vol parlar malament del desastre de RENFE que no ho fem, poden criticar qui dirigeix o els govern que no inverteix però no critiquem RENFE, que és la “seva” empresa. Alguns hi treballen fa 40 anys . . .
Després Peralada, míting molt concorregut, parlar dels temes propers amb gent que t’escolta i veure que els hi descrius les seves inquietuds i que els hi ofereixes propostes de solució és gratificant.
Finalment varem fer el míting a Roses, a la sala de
El míting, escassament anunciat per culpa de la tramuntanada, va ser molt concorregut, potser 200 persones, amics, companys i els habituals de sempre, la gent que els hi interessa la política, sense cap lligam amb CiU. Molt agradable.
En un ambient proper, gaire be íntim, després de ser presentat per la bona amiga i competent Montse Mindan, sense fer referències al govern indigne que tenim, PP+PSC, vaig intentar explicar del perquè al Senat i amb quina il·lusió havia acceptat l’oferiment per ser candidat. També vaig demanar amb vehemència que, per l’interés de Catalunya ningú te motius per abstenir-se ni tampoc per votar en blanc i vaig demanar, igualment, el vot per a CiU, com a força nacionalista per garantir-nos una representació parlamentaria a Madrid no depenent de ningú que no fos el poble català i amb la sensibilitat de la vida i la manera de fer de la societat catalana en general. Els postres problemes i les postres inquietuds. Diumenge veurem el resultat de tot plegat. Il·lusions i anhels, esperança pel futur o preocupació per saber a on ens porten i haurem de renovar forces aquí o a Madrid per continuar la lluita.
0 comentaris:
Publica un comentari