PEL DRET A DECIDIR

Sense odi ni rancúnia, serens i desacomplexats. Sense pessimisme i amb convicció, el dissabte per la tarda, els catalans, tots aquells que vivint al país o fora, se’n senten, representats per centenars de milers de conciutadans, ens varem manifestar a Barcelona per enviar un missatge: ja n’hi ha prou i volem exercir el dret a decidir !, ara infraestructures, després balança fiscal i a continuació tot allò que ens ha de donar plenitud com a nació.
Estem cansats de rebre, dels insults dels no demòcrates d’arreu de l’estat, de la insolidaritat dels que diuen que si són demòcrates i del silenci de les seves classes intel·lectuals; de la discriminació de , fins i tot en allò que no te pàtria, les inversions i de l’espoli a que estem sotmesos amb la complicitat de tots plegats.
Si tots els governs d’aquesta democràcia que tenim, des d’UCD, fins el PP i passant pels del PSOE, en el període mes llarg, s’haguessin aplicat a fer pedagogia a l’escola i a la universitat, ensenyant que el fet català no era un problema si no una realitat que ha superat vora 300 anys de persecució política i cultural. Si, en conseqüència, haguessin educat la societat en el respecte a totes les singularitats, avui s’acceptaria amb sense cap por el fet que Catalunya té una història pròpia i diferenciada que marca un caràcter, ni millor ni pitjor, senzillament diferent. Que a més la llengua, la cultura i el dret han estat punt de partida, com a la resta de països, d’una evolució social fins a la realitat d’avui. Amb uns valors característics que la comunitat que els integra assumeix i dona majoritàriament per bons. Valors que des de fora els poden comparar a la seva conveniència, com a millors o pitjors que els seus, però que són els que són. Repeteixo, si s’haguessin ensenyat i educat tot aquest jovent, avui tindríem dues generacions que acceptarien el fet plurinacional de l’estat i aquest s’hauria enfortit democràticament des del convenciment, sense imposicions.
Si els partits espanyols haguessin estat democràticament lleials als esforços que el poble català ha fet, durant anys i segles, per mantenir la voluntat de ser a pesar de les persecucions iniciades abans de Felip V i que prenéren la màxima virulència a partir de la data fatídica de l’onze de septembre de 1714, avui no hi hauria audiència per la fòbia que ens expressen un ampli segment de la societat espanyola.
Si aquests partits i els governs de l’estat havessin estat lleials amb el fet de que, a pesar de tot l’ensorrament moral i material a que ens varem veure abocats pel conflicte 1936-1939, varem obrir les portes a la gran quantitat de gent que fugint de la misèria que va envair tot Espanya varen plantar casa a Catalunya, trobant feina, oportunitats personals i familiars i varen compartir el progrés social i de qualitat de vida. Si la societat catalana va ser solidaria i va acceptar com a fet natural que Catalunya incrementava la seva població amb les aportacions dels nous Catalans. Avui estaríem a plena comoditat en un estat plurinacional, fort, solidari, integrador i per tant segur de si mateix.
Si els catalans, de tots els orígens i condicions, entenem tots que volem continuar vivint en pau, essent respectats i sense que no se’ns robi el que és nostre per que ens ho hem guanyat justament amb el nostre treball i esforç, plegats, no tenim aturador.
Si tantes nacions, de menor entitat que la nostra, han trobat el seu lloc en el marc global i de la Unió Europea. Si aquesta nova situació ha estat i és un fet positiu per contribuir a un major estat de progrés i bona entesa en el món.
Si tanta nosa els hi fem. Si són tan poques les ganes que tenen de veure’ns com iguals en drets i deures. Si estan tan aferrats a la uniformitat i els hi fa por la diversitat tenen un problema i nosaltres ja en tenim prou amb els nostres.
Quan mes amics mes clars i arribada l’hora de parlar clar, ho volem fer en català.

Publicat 11/12/2007 al Setmanari l'Empordà